Aquest vespre/Ce soir...

Lo Pirineu

D’or verge és feta la real carrossa,
d’argent, perles i vori ramejada;
set genis en set anys l’han fabricada dins un palau de fades d’Orient;
al florejar les pirenaiques cimes sa roda de set raigs vola lleugera,
en l’herba i neu sense deixar rodera,
com lo carro del sol pel firmament.
Des del palau alabastrí davallen
del Pla Guillem a les Collades Verdes i de Rojà les àrides esquerdes,
que el granat enriqueix, fugen volant.
Deixen, anella del Pirene altívol,
l’aturonada Costabona enrere,
que solda el Canigó a la cordillera com a cadena aurífica un brillant.
Com jardinera, la vall d’Eina els mostra,
al veure’ls serrejar per la muntanya,
la faldada de flors que a la Cerdanya
aboca al nàixer cada jorn d’abril; i, amb mots d’amor distretes ses orelles,
indignes són d’oir vostra cantúria,
oh serafins!, que en aquella hora, en Núria, bastíeu per la Verge un camaril.
Per què t’amagues, Camprodon fresquívol,
violeta del bosc en ta ribera?;
en ton sojorn d’eterna primavera
no vols que sentin tos suaus olors?
Ribes, i tu, pastora del Pirene,
que en lo Freser véns a mirar ta cara,
no vols que vegen ta hermosura encara?;
poncelles, ja us veuran quan siau flors.